dimecres, 25 de maig del 2011
Ilustrando... y Dios: 24 de mayo. ¿A QUÉ HUELE LA FELICIDAD?
Ilustrando... y Dios: 24 de mayo. ¿A QUÉ HUELE LA FELICIDAD?: "Hoy los dominicos hemos celebrado el día de la Traslación de nuestro padre Santo Domingo. Es una de esas cosas, que me mueven por dentro, qu..."
divendres, 19 de desembre del 2008
SÓN CONTES
SÓN CONTES
Té tres anys acabats de fer. És molt bonica. Rossa, ulls blaus i una gran imaginació. · Explica’m un conte, em diu. · Per què no me l’expliques tu?, li dic. · Bé, sí, fem’ho totes dues. Comença tu. · Doncs mira, ara ens mirarem aquesta llibreta que està plena de contes i anirem explicant tot el que veiem. · Què veus aquí, em pregunta. I jo li dic, doncs mira, veig un tren en el qual pugen unes persones, entre elles nens i nenes, ah! i el pares. S’acomiaden de la gent que hi ha l’estació que els fan adéu amb uns mocadors blancs. Semblen contents, han d’emprendre un llarg viatge. Van a Madrid. Saturen a altres estacions i pasa el mateix que a la seva d’inici. Puja gent, és fan adéu i fins i tot algú plora. · Si ploren no m’agrada. Fins a on arriben? · Fins a Madrid, i han de baixar del tren perquè ja no va més enllà. · Sí que va més enllà. Jo el vaig agafar una vegada i anávem més lluny. Però ara recordo que vam agafar dos trens. Mira passa pàgina i veurem una altra història. · Mira aquesta: què bonica, saps que hi veig? Un camell que va per un camí de sorra. · No, diu ella, això és un dromedari. · ¡Ai sí, perdona, no me n’avia adonat. · És que has de vigilar i mirar bé, em diu tota seriosa. Continuem mirant. Què és aixó? · El mar, ple da taurons, fa una mica de por. Perquè havent-hi tants peixos al mar han hagut de sortir precisament taurons?. · A mi em fan por. Jo quan vaig a la platja, em poso unes ulleres i capbusso per sota de l’aigua, però no veig ni peixos ni res, només unes pedretes de tots colors I quan veig que ha de venir un tauró, al moment me’n vaig a la sorra amb els pares. Va més, i ara que hi veus aquí?. · Aquí hi ha un carrer, amb molta gent. Mira quin vestit porta aquesta nena, va de princesa, Tot el que porta és molt bonic. Sembla una fada. Els seyors van amb barret i tot. I les senyores porten les faldilles molt llargues. · Sí, a mi també m’ho ha semblat una princesa. S’asembla a la sireneta. Jo tinc la pel·lícula i és molt maca. Saps què? Tanquem la porta perquè ve en Jordi i ens enrederà, ell és massa petit per entendre aquests contes. · Tanquem doncs. Ja està, continuem o vols jugar a una altra cosa?. · No a mi m’agraden els contes. I aquí hi veig un pirata. És molt valent. Treu unes espases i es baralla amb molta gent. I si cauen al mar se’ls menjaran els taurons. Però com que ell és tan atrevit i en sap molt, no li passarà res. Segur que no. Oi? El bo de tot plegat, eren els comentaris de la nena, ja que si alguna cosa no veia clara, li havies d’explicar molt bé. Ja una mica cansada d’aquestes històries, que van durar com una horeta seguida, diu: Sí, jugarem a una altra cosa, però guarda la llibreta, perquè després m’explicaràs més contes. Sobretot no la perdis. Ha d’estar ben guardada. Tanco la llibreta, per a poder-li comentar més coses en una altra ocasió. I llavors no em vaig poder estar d’admirar-me de la gran imaginació d’aquella personeta plena de vivor, ja que la llibreta, tota, tota, i cada full estava completament en blanc.
Té tres anys acabats de fer. És molt bonica. Rossa, ulls blaus i una gran imaginació. · Explica’m un conte, em diu. · Per què no me l’expliques tu?, li dic. · Bé, sí, fem’ho totes dues. Comença tu. · Doncs mira, ara ens mirarem aquesta llibreta que està plena de contes i anirem explicant tot el que veiem. · Què veus aquí, em pregunta. I jo li dic, doncs mira, veig un tren en el qual pugen unes persones, entre elles nens i nenes, ah! i el pares. S’acomiaden de la gent que hi ha l’estació que els fan adéu amb uns mocadors blancs. Semblen contents, han d’emprendre un llarg viatge. Van a Madrid. Saturen a altres estacions i pasa el mateix que a la seva d’inici. Puja gent, és fan adéu i fins i tot algú plora. · Si ploren no m’agrada. Fins a on arriben? · Fins a Madrid, i han de baixar del tren perquè ja no va més enllà. · Sí que va més enllà. Jo el vaig agafar una vegada i anávem més lluny. Però ara recordo que vam agafar dos trens. Mira passa pàgina i veurem una altra història. · Mira aquesta: què bonica, saps que hi veig? Un camell que va per un camí de sorra. · No, diu ella, això és un dromedari. · ¡Ai sí, perdona, no me n’avia adonat. · És que has de vigilar i mirar bé, em diu tota seriosa. Continuem mirant. Què és aixó? · El mar, ple da taurons, fa una mica de por. Perquè havent-hi tants peixos al mar han hagut de sortir precisament taurons?. · A mi em fan por. Jo quan vaig a la platja, em poso unes ulleres i capbusso per sota de l’aigua, però no veig ni peixos ni res, només unes pedretes de tots colors I quan veig que ha de venir un tauró, al moment me’n vaig a la sorra amb els pares. Va més, i ara que hi veus aquí?. · Aquí hi ha un carrer, amb molta gent. Mira quin vestit porta aquesta nena, va de princesa, Tot el que porta és molt bonic. Sembla una fada. Els seyors van amb barret i tot. I les senyores porten les faldilles molt llargues. · Sí, a mi també m’ho ha semblat una princesa. S’asembla a la sireneta. Jo tinc la pel·lícula i és molt maca. Saps què? Tanquem la porta perquè ve en Jordi i ens enrederà, ell és massa petit per entendre aquests contes. · Tanquem doncs. Ja està, continuem o vols jugar a una altra cosa?. · No a mi m’agraden els contes. I aquí hi veig un pirata. És molt valent. Treu unes espases i es baralla amb molta gent. I si cauen al mar se’ls menjaran els taurons. Però com que ell és tan atrevit i en sap molt, no li passarà res. Segur que no. Oi? El bo de tot plegat, eren els comentaris de la nena, ja que si alguna cosa no veia clara, li havies d’explicar molt bé. Ja una mica cansada d’aquestes històries, que van durar com una horeta seguida, diu: Sí, jugarem a una altra cosa, però guarda la llibreta, perquè després m’explicaràs més contes. Sobretot no la perdis. Ha d’estar ben guardada. Tanco la llibreta, per a poder-li comentar més coses en una altra ocasió. I llavors no em vaig poder estar d’admirar-me de la gran imaginació d’aquella personeta plena de vivor, ja que la llibreta, tota, tota, i cada full estava completament en blanc.
AQUELL CALENDARI
Encara que no ho sembli, jo també vaig anar a escola. És clar que poquet temps, perquè les circunstàncies manaven. Era cap a l’any mil nou-cents trenta-set. Jo no havia fet els deu anys. Estàvem en plena guerra civil i ja se sap, moltes dificultats a casa, la gana, sense pare, els germans al front...
Abans no hi havia anat mai, a escola, i quan a aquesta edat la trepitges per primera vegada, tothom creu que ja saps algunes coses, però en el meu cas no era així, jo no sabia res. Sabia llegir, això sí. N’havia après gràcies a la mare.
Feia, pel que he vist posteriorment, cara d’espavilada i a més a més he estat sempre molt espontànea i atrevida. Doncs bé. Un dia la mestra va preguntar:
-A quants estem avui?
I un noi va contestar:
-A quinze!
Jo em vaig quedar meravellada que aquell noi sabés que estàvem a quinze, i vaig pensar: “des d’ara portaré el compte i quan ho torni a preguntar contestaré jo ràpidament.
No va fallar, un bon dia tornà a preguntar:
-A quants estem avui?
I un altre noi, més ràpid que jo, va contestar:
-A dotze!,
Llavors em vaig quedar gelada, perquè jo, en el meu compte interior i dut dia a dia, estàvem a quaranta dos.
Corrent me’n vaig anar a casa. Vaig afar un calendari i vaig veure que el mes tenia trenta dies i en començava un altre amb el número u.
Allò va ésser per a mi un gran descobriment i vaig agrair en el fons del meu cor que aquell no se m’avancés amb la resposta. Us imagineu quin fart de riure s’haurien fet se haguessin sentit a quaranta-dos!.
Jo crec amb l’àngel de la guarda i us aseguro que el meu sempre ha estat treballador i diligent de mena. M’ha salvat de cada situació que no us podeu ni imaginar!. Tant és així que sempre m’he esgarrifat quan es parla de vagues pensant si se li ocorregués fer-ne al meu. Estaria perduda.
Així doncs, “Àngel de la guarda, dolça companyia...”
Abans no hi havia anat mai, a escola, i quan a aquesta edat la trepitges per primera vegada, tothom creu que ja saps algunes coses, però en el meu cas no era així, jo no sabia res. Sabia llegir, això sí. N’havia après gràcies a la mare.
Feia, pel que he vist posteriorment, cara d’espavilada i a més a més he estat sempre molt espontànea i atrevida. Doncs bé. Un dia la mestra va preguntar:
-A quants estem avui?
I un noi va contestar:
-A quinze!
Jo em vaig quedar meravellada que aquell noi sabés que estàvem a quinze, i vaig pensar: “des d’ara portaré el compte i quan ho torni a preguntar contestaré jo ràpidament.
No va fallar, un bon dia tornà a preguntar:
-A quants estem avui?
I un altre noi, més ràpid que jo, va contestar:
-A dotze!,
Llavors em vaig quedar gelada, perquè jo, en el meu compte interior i dut dia a dia, estàvem a quaranta dos.
Corrent me’n vaig anar a casa. Vaig afar un calendari i vaig veure que el mes tenia trenta dies i en començava un altre amb el número u.
Allò va ésser per a mi un gran descobriment i vaig agrair en el fons del meu cor que aquell no se m’avancés amb la resposta. Us imagineu quin fart de riure s’haurien fet se haguessin sentit a quaranta-dos!.
Jo crec amb l’àngel de la guarda i us aseguro que el meu sempre ha estat treballador i diligent de mena. M’ha salvat de cada situació que no us podeu ni imaginar!. Tant és així que sempre m’he esgarrifat quan es parla de vagues pensant si se li ocorregués fer-ne al meu. Estaria perduda.
Així doncs, “Àngel de la guarda, dolça companyia...”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
