AQUELL CALENDARI

Encara que no ho sembli, jo també vaig anar a escola. És clar que poquet temps, perquè les circunstàncies manaven. Era cap a l’any mil nou-cents trenta-set. Jo no havia fet els deu anys. Estàvem en plena guerra civil i ja se sap, moltes dificultats a casa, la gana, sense pare, els germans al front...
Abans no hi havia anat mai, a escola, i quan a aquesta edat la trepitges per primera vegada, tothom creu que ja saps algunes coses, però en el meu cas no era així, jo no sabia res. Sabia llegir, això sí. N’havia après gràcies a la mare.
Feia, pel que he vist posteriorment, cara d’espavilada i a més a més he estat sempre molt espontànea i atrevida. Doncs bé. Un dia la mestra va preguntar:
-A quants estem avui?
I un noi va contestar:
-A quinze!
Jo em vaig quedar meravellada que aquell noi sabés que estàvem a quinze, i vaig pensar: “des d’ara portaré el compte i quan ho torni a preguntar contestaré jo ràpidament.
No va fallar, un bon dia tornà a preguntar:
-A quants estem avui?
I un altre noi, més ràpid que jo, va contestar:
-A dotze!,
Llavors em vaig quedar gelada, perquè jo, en el meu compte interior i dut dia a dia, estàvem a quaranta dos.
Corrent me’n vaig anar a casa. Vaig afar un calendari i vaig veure que el mes tenia trenta dies i en començava un altre amb el número u.
Allò va ésser per a mi un gran descobriment i vaig agrair en el fons del meu cor que aquell no se m’avancés amb la resposta. Us imagineu quin fart de riure s’haurien fet se haguessin sentit a quaranta-dos!.
Jo crec amb l’àngel de la guarda i us aseguro que el meu sempre ha estat treballador i diligent de mena. M’ha salvat de cada situació que no us podeu ni imaginar!. Tant és així que sempre m’he esgarrifat quan es parla de vagues pensant si se li ocorregués fer-ne al meu. Estaria perduda.
Així doncs, “Àngel de la guarda, dolça companyia...”